Joan Reñé i la soledat dels corruptes.

Arriba un dia que ningú vol estar al costa d’un corrupte, primer t’abandonen els companys de partit, després les amistats comencen a sentir-se incòmodes quan estan a teu costat, finalment – si vas  a la presó- redimeixes el mal que has causat i si te’n surts sense entrar a la garjola passes a ser un empestat de la política i de la vida en general.

El tràngol més trist és el passadís familiar més proper, la parella i sobretot els pares i els fills. Descobrir que la teua parella o que el pare o la mare són material ètic defectuós ha de ser molt dur per algú del teu entorn més proper.

En casos com els de Joan Reñé, el desplegament dels primers suports ha estat de manual d’entrenador de futbol, tots al costat del toro de Fondarella. Quan arriba, però, la trucada de Waterloo els seus enemics de dins el partit van respirar alleujats, i, es van conjurar per convertir Reñé en un leprós.

Primer van resistir els seus vicepresidents, incloent-hi Gerard Sabarich, el seu fill polític i per més inri alcalde de Rialb. Trucades a l’estil Rajoy-Barcenas ( “ Joan siguis fort “ ), llagrimetes pels racons, confidències de l’amor infinit que es professen, etc... I és que no hi ha amor més gran en política que el que alguns remena-cues mediocres tenen per als seus amos, sobretot si aquests són unes rates de claveguera.

Després els va tocar als veïns de Fondarella, que a l’estil visita papal, li van fer un homenatge multitudinari  a un miserable. Ells porten vivint una mentida durant fa més de vint anys i han patit, com pateix Rialb, la síndrome del cacic que està en la Diputació. 

Fondarella, mirades perdudes, desassossec generalitzat i el que està per arribar: la decepció absoluta.

El mateix Marc Solsona va intentar fer una defensa abstrusa del personatge en unes declaracions patètiques que demostren que és un impresentable i que, malgrat saber més del que diu, va fer el paperot. Marc, arribaràs lluny, la política, tristament, premia la gent falsa i previsible com tu.

Desconec si Gilabert va fer la darrera  trucada a Reñé, encomanant-li ànims i quedant per fer un cafè quan el temporal amaini. Que no acabi sent en un vis a vis amb un vidre que els separi.

Joan Cosme Fondevila  Peró.